LOS PROFESORES- Dr. Jordi Sans Sabrafen
Jordi Sans Sabrafén, que dió nombre a nuestra Promoción, fue mi Director de Tesis (Dr. Dn. Jordi Desola Alá) en 1987.
FELIPE FRAGUELA nos decía
Habrá pocas promociones q hayan celebrado los 10 los 20 los 30 los 40 y ahora los 50 y entremedio un homenaje a la memoria de Sans Sabrafen personalizado en su viuda. Y siempre con un éxito de asistencia Mi aplauso para Ramon Pedragosa
La Dra PORTABELLA nos dice
Si yo era una fan den Dr Sanz Sabrafen
La Dra MASIDES SERRACANT nos dice
Pues jo n,era unaltre,de fan , persona amb una humanitat poc habitual i un parlar suau q donaba confiança.
La Dra MESSEGUE FERRER nos dice
Era una gran persona, trataba a todo el mundo de forma exquisita y nos enseñaba una medicina práctica , recuerdo cuando nos explico como se hacía un caldo adecuado para los pacientes cardiacos … nosotros nos reímos y el nos dijo que estas cosas facilitaban el cuidado a la familia..
En cuanto, porque llevamos su nombre, recuerdo que lo propuso Jose M Abadal y otros
Había pasado algo .. éramos la primera promoción de Rozman y se esperaba que llevásemos su nombre, pero se consideró que se había ocupado más de nosotros el Dr Sans y que quizá no era suficiente valorado por sus jefes ..
Se decidió en la clase, y la mayoría estuvo de acuerdo
Dr. JAUMA SELVA PADRÓ nos dice
Quan feia un passe de visita als malalts ingressats, corretgia als residents i altres metges dient-lis :"no és la malalta de 23, es la Sra. Maria", els malalts eran per ell, sobretot, persones, no el n° del llit
El Dr, SERGI GARCIA CANO nos dice
Tan solo como profesor adjunto, estuvo del 1969 al 1973 y se mereció que la promoción del 72 le pusiera su nombre por mejor profesor ,buena persona y también porque éramos conscientes de los movimientos internos de la cátedra que intentaban al parecer, apartarlo.
La Dra CONCEPCION VILLALONGA nos insiste
Recuerdo los comentarios para elegir nombre de nuestra promoción y a Jordi Sans lo consideramos muchos de nosotros, muy buen profesor y sobre todo muy buena persona, también intuíamos los problemas que tenía dentro de la cátedra y muy típico de Abadal está propuesta, porque en su momento precisamente debió ser duro para el prof. Rozman.
Años más tarde trató a un familiar muy cercano y me ratifico en su gran profesionalidad pero aún me sorprendió más la humanidad con la que nos trató a todos los familiares, he intentado reproducirla en mi relación con mis enfermos y siempre lo tengo muy presente.
Para el Dr. JESUS TORIL sus recuerdo se resumen en
El Dr. Sans Sabrafen era soberbio (fantástico). En una ocasión le pregunté por un problema de mi madre que no mejoraba. Su respuesta fue: “tráela a mi consulta en mi despacho “. La visitó varias veces y nunca quiso cobrar nada. Un caballero total
Y la Dra MARIVEL PEREZ MAGALLON, nos confirma Suscribo todo lo dicho,tuve una experiencia similar con mi madre.Era un espíritu sabio,bondadoso y generoso.D.E.P.
Para la Dra MASSEGUE FERRER el Dr Sans como un amigo ,desde su humildad y sabiduria te hacia sentir de persona sufriente a persona q lo dara todo para buscar solución,sin medallas, solo por su experiència ,eficàcia e interès, no era amigo de agasajos, solo del trabajo bien hecho ,para seguir ejemplo en el ejercicio de nuestra profesion ,para mi fue un referente.
Y el Dr. DESOLA ALA nos dice:
Quan feiem 4rt. i jo encara no havia entrat d'intern a la Clinica mèdica C, la meva mare va tenir una malaltia greu. Vaig demanar consulta amb el Rozman però no em va atendre. Vaig consultar al Dr.Sans-Sabrafen (que aleshores era el metge personal del Farreras-Valentí) i es va oferir a venir a casa meva a visitar-la. Varem tenir sempre més una relació molt propera. Al cap d'uns anys va deixar el HCP i va passar al Hosp de la Creu Roja. Cap al 1980 jo també vaig passar al HCR (al carrer Dos de maig) i va ser un retrobament molt agradable. El 1986 va ser Director de la meva Tesi Doctoral. Quan va morir per un tumor cerebral d'evolució molt ràpida, jo estava als EEUU i no vaig poder anar a l'enterrament.
Ara me'n acabo de recodar que també varem coincidir un estiu al Figaró (poble entre La Garriga i Aiguafreda) a on tenia la casa de vacances. Era President (crec) del Casino i organitzava un gran sopar de fi d'estiu en que feia anar a tothom d'etiqueta. Era molt apreciat en el poble.
Una altre història important del Sans Sabrafén.
Quan es va obrir CAN RUTI, li van oferir la plaça de Cap de Servei de Medicina Interna. L'Hospital va estar més de dos anys acabat i sense metges ni malalts. Només els caps de servei ocupaven el seu despatx, i cobraven, és clar. Si feu memòria, a Bellvitge va passar el mateix però encara més anys.
El Sans es va cansar d'esperar sene fer res i va renunciar. Va marxar al HCR del c.Dos de maig. En el seu lloc va venir el Ribas Mundó (potser m'equivoco del 2ón cognom). Tots dos procedents de l'Escola d'hematologia del Farreras Valentí (Curiós, no?)
Al Sans no li agradava parlar d'aquest episodi. Molts deien que va ser una decisió errònia.
La Dra MERCE BOADA nos decia:
La meva relació amb Sans Sabrafem va estar intensa després del meu pas per el MD Anderson i per Memorial, quan vaig intentar fer Neuroncologia i apendre el tractament dels glioblastomes amb quimioteràpia. En Sans va ser un bon mentor, proactiu, encoratjador amb una visió global del malalt i entorn. Gens corrent amb aquells moments però molt iluminador. Gran metge, millor persona. va MORIR d’un glioblastoma. Coses de la vida. Afortunadament vaig canviar de rumb en el moment oportú, I des de el meu intent fallit em dedico a les demències.
Y la Dra M.JOSE PORTABELLA
El Dr Sans Safrafe me visitó una vez pues no sabíamos lo que tenía me hizo una buena exploración. Y me puso tratamiento fue encantador y no me cobro nada le recomendé a amigas mías y todas quedaron nuy conténtas, era un medico excepcional y muy humano.
El Dr. RAMON TOUS nos dice
Vaig conèixer al Dr. Jordi Sans a la,Facultat i després a l'hospital de la Creu Roja de Barcelona; va ser cap del nou servei d'Oncologia i Hematologia amb grans i bons companys com el Dr. Pardo. Sans Sabrafen sempre va ser un gran clínic, un gran seguidor de l'escola catalana d'hemaologia amb el Dr. Farreras Valentì. A més de les distincions acadèmiques i professionals, un apassionat defensor de la medicina catalana i de la seva llengua, contribuint amb llibres i articles al seu coneixement i divulgació. Membre numerari del IEC. També un gran activista del seu estimat El Figaró per la millora de la vida del poble. Distingit amb la Creu de St. Jordi. Home de fermes i explícites conviccions cristianes. Un bon pare de família. Va morir com heu ben dit d'un glioblastoma cerebral, assumint en tot moment el seu patiment i la seva mort. Un honor haver-lo conegut, tractat i portar el seu esperit al capdavant de la nostre promoció del 72 que porta el seu nom.
Gràcies a tots que heu parlat d'ell amb estimació i experiències personals.
Realment un professor únic. Quina passió a les classes!
ResponderEliminarDues anecdotes del Prof. Jordi Sans Sabrafèn. Una que ell va ser qui va presidir el comitè de credencials quan vaig optar a una plaça de resident a Creu Roja. De fet havia passat poc més d'un any que en acabar la nostra promoció va deixar el Clínic per... no fer ombra! Després de mitja hora sembla que ho va tenir clar i vaig entrar a la que seria casa meva quasi tres anys fins que ens van fer fora a tres de sosaltres, entre ells en Ramon Tous. Però no va ser en Sans sinó en Romulo de Cruylles de Peratallada i Bosch que no va suportar el conflicte dels residents dels 75-76. I de fet bona decisió perquè vaig marxar a Paris...
L'altra: a les 8 del matí, despres d'una guàrdia a la UCI vai ser despertat per indicació del Dr. Sans. Estava davant del llit d'un malalt que ell coneixia i pel qui s'havia interessat. Estava mirant el tractament i comentat-ho amb els metges que l'acompanyaven. No recordo la causa però si recordo que estava intubat i amb ventilació mecànica i lògicament sedoanalgessiat. I en veure el tractament va fer cridar al metge de guàrdia que era jo.
Amb la seva manera vehement de parlar va i em diu: Balanzó, com pot ser que a un malalt respiratori li estigueu donant diazepam (era sedació més freqUuent en l'època). No veus que li pot deprimir el centre respiratori. I jo, que sortint de guàrdia se m'escapa el geni, li responc. Professor, el centre respiratori del malalt en aquest moment és la màquina. Quan millori la infecció ja li aturarem quan creiem que està en condicions de desconnexió.
Va callar. D'acord! Bon dia i disculpi.
Amb molts altres de la promoció i entre ells amb l'OriolMartí del que en faré ressenya, vam recolzar a ulls clucs el nom de Jordi Sans com el nostre referent de la carrera. Quines classes de mèdiques vam viure. La única matrícula que vaig tenir a la carrera.