Despedimos a Ramon Tous

Nuestro compañero el Dr. Ramón Tous Quintana, licenciado en Medicina en el 72 con maestría en Bioética por la UAB y vicepresidente de la Fundación Ayuda y Esperanza, nos telèfon connectat 24 hha dejado esta mañana. Primo de nuestro compañero el Dr. Fede Quintana que nos ha dado esta información: Benvolguts companys, com potser ja sabeu ha mort el meu cosí Ramón Tous. Tot ha anat força ràpid des de la dislalia inicial de finals del passat juliol. He de dir q per rao de la nostra professió sabía molt bé el q l’esparava i sigut un model de conformitat i acceptació. Adjuntem info del comiat previst pel proper divendres al migdia.

Ramón hizo muchos y muy buenos amigos durante la carrera.

Esperamos la entrada de la Dra Ita Carandell con quien estuvo en el 50 aniversario de la promoción:

ADEU A UNA GRAN PERSONA, A UN ENTRANYABLE AMIC I A UN METGE BO, TESTIMONI  D’UNA ÈPOCA MÉS INGÈNUA I CARITATIVA.

PER AL DOCTOR TOUS, ELS PACIENTS NO EREN CLIENTS, EREN AMICS A QUI CUIDAVA I ESTIMAVA.

PER PROTEGIR-LOS, ELS SOPLUGAVA SOTA ELS SEU MANTELL CÀLID I AMORÓS. I AL SEU COSTAT AQUELLS DE QUI TENIA CURA SENTIEN UNA TENDRA BENAURANÇA.

ARRAULITS SOTA LA SEVA ENORME GENEROSITAT, SE SENTIEN ALEGRES I PROTEGITS.

ERA EL DEPOSITARI DE LES SEVES CONFIDENCIES QUAN TENIEN SALUT,  I DE LA SEVA VETLLA QUAN EMMALALTIEN.

PERÒ LA PARCA ÉS CRUEL, SOVINT INJUSTA. I JO, QUE L’ESTIMAVA I ERA AMIGA SEVA, VULL  QUE M’ABRAÇI FORT, I, TOT SEGUIT, ESCRIDASSAR ALGÚ; QUEIXAR-ME DE LA IMMERESCUDA AVINENTESA. PERÒ EM SENTO IMPOTENT PERQUÈ NO SÉ A QUI.

EM CONSOLO PENSANT QUE LA VIDA PASSA I VE LA MORT. I NOSALTRES, BAULES D’UNA LLARGA CADENA QUE NO SAP ON VA, NO TENIM MÉS REMEI QUE FER CAMÍ.

L’ENYOR, NO N’HI HA CAP DUBTE, AUGMENTA QUAN ENS FEM GRANS, QUAN PERDEM ELS ÉSSERS ESTIMATS I ENS SENTIM MÉS DÈBILS I LLANGUITS.

DE PART DE TOTS ELS TEUS COMPANYS, DOCTOR, VULL DIR-TE QUE ET TINDREM SEMPRE ALS NOSTRES CORS. 

PERÒ ÉS EL MOMENT DE PRENDRE COMIAT.

I ESTIC SEGURA QUE ALLÀ ON VAGIS T’ESPERA UNA VIDA MÉS FELIÇ.

-----------------------------------0----------------------------------

El Dr. Joseph Moncunill, bon amic, ens traslada el seus pensaments. 

En el traspàs de l’amic i metge Ramon Tous. 

Ahir va morir el nostre amic Ramon després de 4 mesos de lluita contra un mal molt dolent. 4 mesos de cruel progressió d’un mal que impunement va anar avançant sense treva, sense pietat.

Sentim molt la seva mort. Ens deixa orfes de referents que ell vivia amb tota naturalitat, servint-nos d’exemple i guia i quan el necessitaves sempre estava a punt per escoltar-te i donar-te consol i alleugeriment. No pas per donar-te la solució, perquè ell no era de grans decisions ni profecies, sinó ens al contrari, per sentir-te entès i acompanyat. Qui dels que hi ha aquí avui no recorda el metge i amic en Ramon haver-lo tingut en moments tristos de la seva vida? Gracies per tants favors que ens feres.

D’en Ramon podríem destacar moltíssimes coses, com la seva humilitat, que mai volia ser el capdavanter en res però si ser-hi en tot allò que significa dolor i derrota vital, com ho explica que estigués en la lluita contra la drogoaddicció en un segon lloc de la Fundació Vida i Esperança, o en el telèfon de la esperança amb l’amic Pepón, o en la atenció i acompanyament dels sense sostre amb en Manel Martí d’Arrels.

Però tot això ho feu, prioritàriament, a partir de que es jubilés de metge d’hospital i de metge de de capçalera.  I del seu pas per la medicina hi ha que senyalar la seva profunda vocació de metge en atendre als malalts com les persones que en un moment donat vital es troben desvalguts i necessitats d’ajuda mèdica, de comprensió i d'esperança. I ho feia amb passió i delit d’escoltar al malalt i de donar-li nom, tractament i pronòstic a la malaltia. Això si, sense cobrar casi mai i si cobrava de metge era una fotesa més que una minuta de metge.

Era, un metge de l’escola de Jordi Gol, d’aquell mestre que vàrem conèixer per allà el començament del setanta i gràcies als quaderns de Vida Cristiana que publicava el monestir de Montserrat en el que en Jordi hi feu els seus primers escrits sobre la antropologia de la malaltia i els malalts i el significat del dolor i que tant ens van agradar i impressionar.

Un altre referent d’en Ramon era la seva inqüestionable estimació a la llengua i a la terra catalana que amb tot el tema del procés, en el que mai desistir de participar en les múltiples diades del 11 de setembre, va patir per les divisions i travetes que veia entre els partits. Però sempre fidel i per sobre de partidismes, anhelant un estat propi que vetllés per la nostra cultura i la nostra visió de fer les coses.

I aquí hi segueix una altra part molt important d’en Ramon, el seu cristianisme, i el seu catolicisme. Home profundament religiós, habitual de la pregària i amic de tants preveres i monges que va anar coneixent com a metge i com a religiós practicant com era. A més, el sincronisme entre religió i professió mèdica ho portava com anell al dit, sent a la pràctica com una sola cosa.

Ell no era ateu, ens al contrari, com a catòlic convençut, creia en els dogmes i misteris de la fe, com en un que ara, avui, és palès: Creia en la immortalitat de l’ànima ì en la resurrecció de la carn, bé com a misteri però hi creia, tot esperant que el que avui no es pot entendre, potser demà es veurà d’un altre manera. Perquè ell, des d’allà on està, ben segur que ens està escoltant i gaudint del comiat que li estem fent.

Adéu Ramon, adéu. Que al cel síes, que molt tel mereixes, en companyia de tants bons amics que vas fer en aquesta vida, com na Pilar, n’Oriol, en Jordi, na Roser, en Toni Serramona, en mossén Ballarin, l'Estanislau de Montserrat, etc etc.... i els teus pares i germans que t’han precedit.