Cuento de Navidad
Nuestra compañera la Dra Mercé Carandell nos ha regalado un cuento de Navidad para todos nosotros.
Sarah
la llevadora.
<<Doncs sí, Dina, feia temps li havia dit a la Mariam que l’assistiria en el part. Però una tarda, quan era a punt d’infantar, vingué a casa per dir-me que marxaven a Betlem, perquè, en aquells dies, el governador havia fet públic un edicte segons el qual tothom s’havia de censar al lloc on havia nascut. Ella estava tan tranquil·la, però jo em vaig esverar:
—Però si tots dos sou d’aquí Natzaret! —li
vaig dir quasi cridant.
Encara no
entenc per què al Josep se li va posar al cap que
havien d’inscriure’s a Betlem. A més, jo tenia molt
present que,
quan la Mariam va quedar embarassada, havia organitzat un sidral impressionant. Si fins i tot
volia repudiar-la! Aquest assumpte el va portar en secret però a mi no podien enganyar-me, que visc a tocar de la fusteria. A casa hi havia crits i en Josep s’estava capcot i preocupat.
Tot d’una, no sé quina
mosca al va picar que va
fer un canvi radical i recuperà el seu tarannà tranquil i bonhomiós. Però em va fer mala espina que se la
volgués endur en uns moments tan delicats. I
encara més
amb una excusa agafada amb pinces!
A punta de sol de l’endemà van ensellar la mula i es van posar en
camí. Jo me'ls
mirava de
rere la finestra de casa, amoïnada i vaig haver de reconèixer que feien bona parella: la Maria
cavalcava a l’amazona
embolicada en la túnica blava que havia teixit sa mare (pensa
que son pare, en Joaquim, té pela llarga, perquè el blau és un pigment molt car, eh?) i en Josep, s’havia deixat barba i portava un vestit de
color cru i a sobre una manta marronosa que s’adeia amb els cabells llargs i
ondulats. Tot plegat, però, era un desgavell: com és
que no hi havien enganxat la tartana? Hagués sigut el més
assenyat, ja que si el part es presentava pel camí no tindrien un mal lloc per
arrecerar-se. Per aquest motiu, les dues nits següents no vaig aclucar els ulls i al tercer
dia, patidora com sóc i convençuda que la Mariam em necessitava, vaig
apariar el carro, amb el gos i uns quants estris necessaris, disposada a fer
camí, sabedora que m’esperava un viatge llarg i perillós.
Quatre dies més tard arribava a Betlem sense entrebancs i em dirigia a l’hostal amb l’esperança de trobar-los. Allà em van donar raó d’un matrimoni –ella estava embarassada- que aquella mateixa tarda els havia demanat allotjament. Però era la celebració de la Hanukkà i estava ple a vessar. Aleshores vaig picar a la porta d’unes quantes cases vaig preguntar als vianants, fins que un pagès m’assegurà que havien marxat del poble. Llavors vaig sortir a cercar-los pels voltants i, després d’una bona estona vagarejant en la nit clara, il·luminada per multitud d'estels, em va semblar sentir veus que sortien d’una cova condicionada pel bestiar. En atansar-m’hi els vaig mig veure mig endevinar entre les tenebres. La Mariam jeia a la palla extenuada pels esforços, en ple part. En Josep romania dret amb cara d’espantat perquè es veu que del mateix ensurt s’havia quedat rígid i no podia doblegar l’espinada. Vaig irrompre al corral sense gairebé saludar-los, i vaig acabar el part a les palpentes.
—No, Sarah, aquest nen es diu Jesús, perquè és el nen Jesús,
que no ho entens?” Tot i que jo no entenia res de res, vaig
fer que sí amb el cap moltes vegades i en aquell precís
instant em sobtà que la nit s’hagués
tornat tan diàfana.
Vaig sortir encuriosida. Davant els meus
ulls es desplegà un
panorama indescriptible. Hi havia una estrella resplendent just a sobre del
estable. Una estrella que semblava allà penjada i que il·luminava tots els camps,
gairebé fins
a Jerusalem. Desprenia una llum càlida, una llum que, a més a més,
escalfava. La riera, sempre seca en aquelles contrades, s’havia convertit en un rierol ple d’aigua que refulgia com l’argent amb aneguets i cignes que hi
nedaven. I allà lluny vaig veure desenes i desenes de pastors que s’acostaven. Entre ells hi havia el rabadà i
també en Joan de la samarra. Tots venien
carregats amb presents: un duia un sac de farina, l’altre una botifarra, el de més enllà un
pollastre... Més lluny encara, a les muntanyes de
Judea, és veien,
perfectament retallades a la nit, les siluetes d’uns senyors molt principals que venien cap a nosaltres
galopant en camells escortats pel seu seguici; vestien amb riques sedes d’Orient, talment com si fossin reis. Vaig
entrar a la cova pensant-me que somiava: en Jesuset, que descansava en un petit
pessebre tenia un no sé què beatífic
que atreia totes les mirades; al Josep se li havia florit la vara i la Mariam
estava transfigurada contemplant l’infant,
entre un bou i una mula que semblava que tinguessin enteniment.
Per fi, com que ja havia complert el meu
deure i no pertanyia a aquella família adorable, vaig sortir de
l’establia
per amagar-m’hi
al darrera. Allà entre els pallers hi havia un taujà amb una barretina, un taujà que feia les seves necessitats sense por a
ser descobert, indiferent. Em va fer tanta malícia el despropòsit
que li volia etzibar un cop amb el mànec d’una aixada, però en comptes de donar curs
als sentiments colèrics, vaig pensar en el nen Jesús i vaig esperar pacientment fins que va
haver enllestit. Aleshores li vaig preguntar què diantre passava. “Ai, mestressa –em contestà l’home al temps que es cordava les calces- em
fa l’efecte
que baixeu d’Arbeca,
vos; què no sabeu que avui ha nascut el fill de Déu, aquí Betlem?”
Jo no n’estava segura que l’home tingués raó i que aquell nen no fos fill del fuster. Ni bon tros. I, tot i l’estimació que sento pels protagonistes de la història, ara que ja sóc molt vella, continuo sense estar-ho.
Comentarios
Publicar un comentario